El catarisme

En el catarisme hi veig unes arrels no sols religioses, sinó també filosòfiques, les quals no sols remeten al maniqueisme, sinó també al platonisme i pitagorisme, el qual també afirmava la immortalitat i transmigració de les ànimes i concedia una importància cabdal a la seva purificació mitjançant el coneixement i un sistema de vida rígidament vegetarià i regulat per prohibicions. Els pitgòrics eren també dualistes i establiren un seguit d’oposicions entre dos termes(parell/senar, limitat/ilimitat, bo/dolent, llumera/obscuritat,…), els quals no són més que més que aspectes o concrecions dels dos principis originals proposats.

Moltes sectes de la  nova era s’autoproclamen hereves dels càtars, idolatrats després de restaurar-lo a imatge i semblança seva i dels seus interessos, pro domo sua.

En qualsevol cas, el catarisme no pertany a la religió cristiana ja que:

-No és monoteista, ans dualista.

-Negava que Déu s’hagués fet realment home al 100% i que realment hagués patit i mort a la creu.

-Segons ell el món físic no ha estat creat per un déu bo, sinó dolent i, per tant, aquest món és en si mateix dolent.

Aquesta cosmovisió del catarisme segons la qual res no pot contravenir l’ordre de la naturalesa, ja que aquesta sols pot engendrar el que li és consemblant, identificava radicalment i coherentment els clergues i religiosos catòlics practicants al segle XI i XII de nicolaisme i simonia amb els sequaços del Déu Dolent, creador del Món en tant que matèria.

-No consideraven qualsevol forma de suïcidi pecaminosa de per si. Penso en l’endura.

Dic tot això per aclarir que el catarisme no pertanyia al cristianisme i, si no hi pertanyia, no va ser-ne mai una heretgia ni una dissidència i que, per tant, va ésser injustificat completament des d’un mateix punt de vista catòlic tant la santa croada com la persecució inquisitorial. Però, és clar, sense aquesta darrera avui no disposaríem de l’orde dels predicadors!

Andreu Escales i Tous