© droits reserves
En certa manera ja m’agrada. Estem en la intimitat. Som els vint que cliquem el periòdic aquests dies. Acabat el curs, tothom té ganes d’escampar la boira. Moi aussi. I no per fer vacances com creuen molts. L’estiu és l’època de màxima vitalitat, quan el que cadascú porta a dins fa la fructificació anual, i la collita. Molts duen ganes de jeure i és el que fan, jeure, refrescar-se, cardar si pot ser, menjar, beure, llegir…Ens realitzem. D’altres també duem un munt de projectes i bosiguem, remenem, rumiem, ens movem, vivim, viure, exercir l’existència conscient.
I rumiant en el desert digital del periòdic, em prenc un tè a l’oasis i medito sobre la trista sort dels migrants quan travessen el mar blanc que tenen que travessar abans d’arribar al mar nostre. I ja està, ja m’emociono. Últimament tinc la llàgrima fàcil. No és només trista, és potència del sentiment, “gallina de piel”. I és que aquell mar, a més de blanc és molt més ignot que el nostre. No hi han vaixells salvavides però si pirates, i morts, molts morts, no em puc imaginar quants. Pensant en ells, les seves ànimes se m’ajunten en una revolada sobre el gran Sahara, i en un arabesc gegantí acabat en punta, dibuixen el nom de déu.
Quan sigui gran faré una nau per anar a salvar persones que moren al mar blanc. Ells el travessen a l’hivern suposo, perquè no hi fa tanta calor. I a l’estiu son a punt per el gran blau, a mercè de taurons i falsos somnis. Uns hi jeuen, gaudint, d’altres s’hi ofeguen, quants camins, quanta marrada.
http://www.elmuni.com/2017/06/acnur-alertaba-ayer-sobre-las-muertes-y-trafico-de-subsaharianos-en-el-desierto-del-sahara-mientras-la-union-africana-se-enfanga-en
Professor d’Història
Beau et triste!