La persona és el centre de la nostra economia. Els dictats dels textos sagrats en el món són el mirall a on contemplem les persones els nostres comportaments vitals. L’educació, l’ensenyament i la possibilitat de governar-se un mateix fan que les persones puguin qüestionar el “tradicional”. La parella és la base econòmica de les nostres societats.
Els rols estan definits per donar estabilitat dins un marc “societal” acceptat per la majoria dels ciutadans i ciutadanes, Moltes vegades el resum d’aquesta situació es troba en la nostra forma d’expressar-nos. Per exemple: “és així i punt!”, “és el que hi ha”,”abans és feia així”…etc…
Aquesta situació es dóna perquè el principi de submissió a una autoritat superior segueix vigent i encara enguany es tradueix en una expressió com: no sé el que hi ha però hi ha “algo”! El coneixement empíric contra coneixement científic demostrat.
La persona és subjecte social i polític, és lliure per naturalitat, sigui gran o nova, sigui home o dona. Per aquesta raó la dona té tots els drets del món i no només perquè els té sinó, endemés, per exercir-los i exercir la seva llibertat en tots els sentits de la paraula. El que és absurd és voler controlar la seva llibertat i existència mitjançant la maternitat, la qual ha de ser lliure i responsable.
Per acabar aquesta reflexió em vull recordar de dones emblemàtiques com Louise Michel, Rosa Luxemburg, Federica Montseny, Dolores Ibárruri, Àngela de Vis, Simone de Beauvoir, Àngela Duval, (poetessa pagesa bretona ofegada pel jacobinisme i el masclisme en la seva condició de dona i bretona), les quals són els meus referents pel que fa al món femení.
Yann Marais.
L’economia ens ofega i les persones canvien, les parelles són altres i el món es mou. Dones excepcionals les que tu anomenes…Persones. Lys.